" Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos"

miércoles, junio 27, 2007

I'm waiting for...

Cuántas veces habremos contestado la dichosa frase: "No, gracias, estoy esperando..."
Por ejemplo, quedas con alguien. Llegas unos minutos antes. Te sientas, sola. Viene el camarero. Y pregunta: "¿Quieres tomar algo?". Y tú respondes: "No, gracias, es que estoy esperando a un amigo".
Tambien podría pasarte a la hora de buscar trabajo. Tienes dos entrevistas. Una detrás de la otra. Con la primera ya te quedaste satisfecho. Pero nunca se sabe. Así que también vas a la segunda. A ésta segunda entrevista, les gustas. Te eligen. Pero a ti te convence más la primera. No porque pague mejor, porque por todo pagan fata ambas, sinó porque te dán media hora de permiso para comer.Te preguntan si realmente estás interesado. ¿Y qué contestas tú? "Mmm... (sudor), gracias, es que estoy esperando que me contesten de otra parte".
Otra cosa que nos ha pasado a todos... Estás super ilusionado porque esta noche vas a un concierto al auditorium. Decides ir arreglada. No importa si llevas tacones porque vas a estar sentada, así que, te pones los tacones más altos que tienes. Llegas. Tu acompañante aún no llegó. Típico. Decides hacer la cola tú solita. Así ganas tiempo mientras llega tu compi. Pero... no llega. Y tú ya llegaste al principio de la cola. Entras? No esntras? Venga va, entras. Busca tu silla, B35 y B36. Te sientas y... El pesado de turno que recien compró la entrada y ésta es "no numerada", te pregunta: ¿Está ocupado? "Obvio..." Contestas tú. Y continúas: "Estoy esperando a alguien que tiene ésta silla reservada".
Cambiamos de escenario. Estás en la parada del bus. Justamente, te encuentras esa amiga que hace tanto tiempo que no vés. Te entran ganas de sentarte con ella, contarle todo lo que se perdió estos años. Pero al tiro se viene el bus. Sí sí, ése que siempre tarda más de lo que le toca. Justamente hoy que estabas dispuesta a esperar, no se atrasa. Ley de Murphy y tal... Así que, ¿cómo te despides de ella? (pregunta del millón) Pues le dices que lo sientes, pero que estás esperando el bus y debes subirte que el próximo llega en 3horas. Con los nervios ni le pides su número de telefono, ni mail, ni nada. Como si no la hubieras visto...
Y así hay miles de casos. Lo que quiero decir es que hoy en día la gente va muy estresada esperando cosas y más cosas. Yo la primera que me incluyo en el grupo "la gente". Y es que nos pasamos la vida esperando. Esperando que? No hay que esperar tanto. Almenos no hay que hacerlo si no sabemos disfrutar la espera. A ver si me rebota lo que escribí... A ver si logro reflejarme en lo que escribo.
Para los que no saben esperar.
"No vivas esperando, espera viviendo"

sábado, junio 23, 2007

¿Se NaCe o Se HaCe?

Siempre me ha gustado conversar sobre éste tema. A mi modo de ver, SE HACE. Una persona nace y a medida que se va formando se hace. Sí es verdad que no todos somos iguales, y quizás alguien que nació con manos bonitas y dedos largos tendrá más posibilidades de ser pianista o masajista. Eso no significa que otro no pueda serlo. No creo en la frase "Ha nacido para ser..." Obviamente, tampoco creo en el destino. Almenos como significado de hacer algo porque así tenía que ser, porque estaba "escrito". Algo se hace por algo. Hay una relación causa-efecto. Tiene mucho que ver el entorno en el que estamos rodeados. Nuestros intereses al fin y al cabo hacen que nos movamos hacia una dirección u otra. Si nunca hemos oido algo sobre química, por ejemplo, no conoceremos que existe, ergo, no tendremos interés en conocerla. En cambio si en casa tenemos varios químicos, acabaremos oyendo y hasta estaremos motivados a conocer más sobre dicha materia. Por tanto, somos nuestro entorno. Somos nuestras curiosidades e inquietudes. A medida que vamos conociendo nos convertimos en eso. En lo que a lo largo de la vida vamos adquiriendo. Una experiencia, una lección, todo lo que hagamos repercutirá en el futuro. Vamos almacenando información, recuerdos que mañana nos harán actuar de una manera u otra. Yo elijo que seré condicionada a mi entorno. Me hago y me rehago cada día. Hasta ser lo que soy.

martes, junio 05, 2007

QueMaNdo NuBeS

Junio. Vaya mesecito. Normalmente Junio es mes de exámenes. Mes de primera salida a la playa. Primera fiesta del verano. Sant Joan... Pues me está agobiando éste Junio. Tanto trabajo. Tanta rutina. Me acostumbré ya a que Junio rompiera la monotonía. Aunque fuera con exámenes. Pero bueno, debería alegrarme de no tener que estudiar más. O no... Se convirtió en el mes de la rutina. Espero que termine mejor de lo que empieza. Y tambien espero que termine pronto. No me apetece hoy que sea Junio. Y bueno... No es nada contra éste mes. Muchas cosas se juntan. Nervios. Espera larga. Mucho trabajo. Poco tiempo para mi. Poca comunicación. Poca emoción por ahora. Sí hay motivación y ganas de seguir haciendo lo que hago. Eso es esencial para lograr mis objetivos. Pero empiezo a pensar diferente. No se vive para trabajar. Solo se trabaja para sobrevivir. Quién sabe donde estaré mañana. Quién sabe si tendré limitaciones que no tengo ahora. Es momento de disfrutar. Es momento de aplicar una de las frases que más he repetido en mi vida: Carpe Díem. Creo que solo supe aplicarlo una vez en mi vida. Aquel año 2004... Ahí no pensaba qué haría al día siguiente. Mi único problema era ser consciente (y no siempre) de lo que estaba haciendo. Es momento de pensar en gerundios. Nada de participios. Ni de agobios por preocupaciones futuras. A veces, hay que conformarse con un "Todo saldrá bien". Y confiar en que así será. Y disfrutar de cada momento, por sencillo que sea. Una vez soñé lograr lo que he logrado. Y ahora no me basta. Supongo que éso es un requisito para vivir. Siempre querer más. Nunca conformarse. Siempre tener metas. Tirar la flecha... E ir hacia ella. Pero pasarlo bien en el camino. No torturarte. No olvidarte de que mientras, sigues viva. Lo que más me jode es terminar ésto con un " Ya veremos..." Suena a despreocupación. Suena a pasar la pelota a otro. A quien sea. Suena desmotivado. Por eso no me gusta. Se mezcló la melancolía con el hastío. Y el resultado es lamentable. Hoy mismo empiezo a buscar otras fórmulas. Otras mezclas. Un alivio. Y más esperanzas. Buenos días princesa!

martes, mayo 29, 2007

Mallorca, qui és Mallorca?

Tenc el plaer d'estar fent feina a les oficines d'informació turística. Això em permet aprendre molt. Conèixer més la meva illa. I saber qué coneixen els extrangers de Mallorca. He de reconèixer que, sense cap dubte, els alemanys són els que estàn més informats. La resta, moltes vegades, es troben molt despistats. I els que més desconeixen l'illa, per extrany que soni, son els mateixos espanyols. Avui em demanàvem un mapa de Marbella. Una parella es pensava que estaven a Marbella. Fa rialles, però és molt trist. Ja estam que darrerament, hi ha zones de Mallorca que es semblen a Marbella, però... Sovint la gent demana per les Illes Canàries. Es confon les Balears amb les Canàries. Això es quasi diari. Això demostra, que la gent quan aterritza no té la capacitat per ecoltar " Bienvenidos a la isla de Mallorca". No és tan difícil saber el nom del lloc ón passarem les vacances, no creis? A més, ja sabem que Mallorca no és molt gran, però és tan difícil distingir Mallorca (illa) de Palma (ciutat de Mallorca) ? La gent es pensa que l'illa es nom "Palma de Mallorca". A l'oficina tenim mapes de moltes zones. Si em demanen unmapa de Palma, no en donaré un de tota la illa. I la gent s'indigna. I a mi m'indigna la seva ignorància. No pretenc que coneguin els noms de tots els pobles ni res per l'estil. Només el nom del destí ón han decidit passar les seves vacances. Quan anava a escola hi havia una assignatura anomenada "Geografia". A mi em va servir per alguna cosa. I a voltros?
Per altra banda, quasi per tots els destins turístics es troben distintes opcions. Un pot triar si vol fer relax, si s'estima més aventura, o si vol visitar museus. Hi ha moltes coses a fer. És difícil respondre a la pregunta més comú que em fan: "Acabem d'arribar, qué es pot veure a Mallorca? Ón podem anar?" Bufff... Hi ha mil respostes... El que vull dir és que jo, almenys, quan partesc de vacances, tract de saber ón vaig i perquè. M'inform antes de partir dels llocs que més m'interessen. No ho deix en mans de hotelers pesseteros ( i peperos sovint!). No ho deix en mans d'agències que em convencin de qualsevol excursió ón hi treuen una exagerada comissió. O si, en el cas de que m'interessi molt. No se, em fa vergonya quan algú l'únic que coneix de Mallorca és que hi ha un palau on el Rei (d'Espanya...) hi passa les seves "vacances", o que lo únic que desitja és saber on passa l'estiu na Claudia Schiffer... Quan et diuen això se me'n van les ganes d'explicar res més.
És distint si em demanen pel tren de Sóller. No me cans de repetir els horaris del tren i del trànvia que els durà al port. Tampoc me cans de presumir de cales. Ni dels pobles amagats a la nostra serra de tramuntana. No me cans de contar la història de Palma ciutat. No me cans de insistir en que visitin la nostra catedral, la nostra façana marítima. El nostre casc antic. M'encanta explicar i presumir d'illa. Però sempre dins d'uns limits.

lunes, mayo 28, 2007

Tienes un mensaje.

Tienes un mensaje. Tu movil te avisa de que has recibido un sms. Ya conoces el sonido. Tu mente oye ése sonido y reconoce inmediatamente qué significa. Siempre esperas la mejor noticia. En los segundos previos a descubrir lo que pone el sms, te pasan mil posibilidades de quién podría ser. Qué podrá contarte. Cuando ya automáticamente has descartado posibilidades. Y has elegido qué es lo que más te gustaría recibir. Decides leerlo. Ansiosa. Descubres lo que pone. Aquí empiezan las pequeñas decepciones. Publicidad. El compi de turno que te propone un cambio que te va fatal pero le debes una. El jefe comunicándote que el finde no vas a librar. O cualquier cosa que, justamente, eras incapaz de imaginarte. Te sientes idiota al haber dedicado esos segundos a crear una falsa hipotesis. Es absurdo pero, a menudo, es así. Igual pasa cuando suena el teléfono. Bueno, hoy en día no tanto porque en la mayoría de teléfonos ya sale el número que llama. Pero igual te quedas embobada y dices: ¿si? ¿digame? Y la última persona que esperas está al otro lado del teléfono. Sin quererlo te decepciona y dices: " ah, eres tu..." Y no os cuento con los mails... Aquí y apuedes esperar de todo. Yo a veces hago apuestas conmigo misma. ¿Cuántos mails spam recibiré en una noche que no consulte el correo? 30? 40? 50?! Suelo acertar.
Bienvenidos a la realidad! Y gracias por las sorpresas! Casi siempre son bienvenidas!

viernes, mayo 25, 2007

27M. A votar!

S'acosten les eleccions. S'acosten els problemes. Tothom promet. Tothom xerra. Tothom diu mentides. Com diu el meu germà, quina democràcia és aquesta en que tries a qui en un futur triarà per tu. Com depositar la confiança en algú. Com asumir aquesta responsabilitat. Si ningú ens acaba de convèncer. Difícil és ser fidel a un partit. Gran part acabem votant només per evitar que els més dolents obtenguin la majoria i facin més desastres. Per això, encara que només sigui per aquest motiu, els que estau dubtant, deixeu-ho de fer! Votau! És un dret que tots tenim. No l'hem de perdre. Doncs té valor i hem aprofitar el poc poder que tenim.
Quina vergonya la campanya de segons quins partits. Quina manipulació... Milers de joves a Palma han rebut una postaleta que en el meu cas ha anat directe al fems. Ja no es tracta de prometre. Sinó de provocar directament als joves. La actual batlesa de Palma s'ha dirigit als joves dient-los que ara poden fer el que els dongui la gana. Amb aquestes paraules directes ha recordat que els nins sempre estàn privats d'alguna cosa. Ara que tenen 18 anys, ja poden fer el que vulguin. Confio amb els joves de Palma... Però com remarca Aina Calvo "no val tot per aconseguir el vot". Me pareix una vergonya.
Així que aprofit per jo també fer campanya. Ajudar a tenir una millor Mallorca. Sigui amb un partit o un altre. Però mirem per a nosaltres. I no ens deixem enganyar per les, ja massa insistents, mentides. Votem diumenge, i no permetem, almenys, el que no volem...

miércoles, mayo 23, 2007

il ètait une fois...

Això era i no era un conte que es contava amb les mans... Un dia na Caterina va sentir un conte que li contava el seu pare. Ell contava un conte que li havien contat. Que havia llegit quan era petit. Explicava el seu propi conte. És a dir, contava un conte de "un conte". Es podia considerar això un conte? Així ho va considerar na Caterina. I algun dia, na Caterina contarà al seu fill que el seu pare un dia li contà un conte...
P.D. Gràcies, pare, per la mà. M'encanta!